Jo

Aquella muntanya,
al mig de la platja.
Em sent com eixa muntanya.
Em sent com la rosa
que intenta nàixer
enmig del fang
o una canya,
sí, una canya
que es arrancada
del canyar de vora riu.
Em sent com l’ocell
que vola enmig d’una tempesta.
Em sent com l’avespa
que mor després d’una picada.
Sí, així em sent.
Intenta creure que em sent
com una formiga
en un formiguer,
com una pedreta
enmig de les roques,
com un matí gris
d’un dia d’estiu,
com les fulles del arbre
quan cauen... poc a poc.
Així em sent
i així sóc.
Sóc l’excepció
que confirma la regla.
Sóc en definitiva com em sent,
I com em sent
intente ser,
encara que per això
tinga que ser jo.